redacció

Era un nen que es deia Pol, tenia 16 anys, però mai sabia trobat en una situació d’aquestes. Un cop lo més típic, va sentir el sentiment de l’amor, que quan veus aquella noia que t’agrada, et comença la panxa a fer pessigolles.
Aquella noia era la Júlia, una noia de la seva edat, que tenia una cabellera rossa i els ulls verds. Però en Pol tenia un problema, ell era el típic noi que es un dels més populars de l’ institut, i ella era la típica poguéssim dir, “friki”, és a dir, la empollona de la classe.
Però ell la veia cada dia i, sempre la trobava més guapa, no podia més aguantar-se aquest sentiment tant fort que sentia, i un dia va anar a parlar d’amagades amb una de les seves millors amigues la Claudia. Li va explicar tot lo que sentia, i si ella la podria ajudar, però que els seus amics no s’adonessin compte.
Ell li va començar enviar cartes, e-mails, quedaven com amics però d’amagades, perquè els seus amics no el jutgessin, però un dia la Júlia es va donar compte que ella també s’havia enamorat d’en Pol, però ella també va veure que el seu amor era impossible, ell era popular i ella era la diversió de tota la classe.
Un dia en Pol li va volgué expressar els seus sentiments dirigits a ella, aquella tarda després del col·legi en Pol la va esperar com cada dia a darrera l’autocar escolar, quan ella va aparèixer, el cor d’en Pol li va fer un salt, estava molt nerviós. Van anar a berenar a una cafeteria, i van estar parlant fins les 9 de la nit, ell es sentia mol bé el seu costat, podia ser ell mateix, no estava pendent de lo que deien els seus amics.
Ja eren les 9:30 de la nit i ella tenia d’anar a casa seva a fer tots els deures que tenia pendents, però ell no es volia desenganxar d’ella, i la va volgué acompanyar fins a la seva casa. Quan van arriba, va arribar el moment que en Pol havia esperat, li tenia de dir que l’estimava i que volia sortir amb ella, i el final ho va fer, se li va declarar, ella molt nerviosa, i no sabia que fer, però de repent se li va treure la vergonya del cos, i els dos cada cop es anaven acostant més, i més, fins que els seus llavis es van rosar, i es van donar compte que s’estimaven.
Al cap d’una setmana van començar a sortir junts, però en Pol encara no sabia enfrontat a lo que tenia més por, que era a dir-los en els seus amics que estava surtin amb la Júlia, l’ empollona de la classe.
Ja portaven un mes amagats d’aquella por, i un dia la Júlia es va afartar d’estar sempre amagats. Va trucar en Pol si podien quedar a la cafeteria que sempre quedaven, i així va ser, la Júlia es va armar de valor i li va dir lo que pensava, que ella lo més important era ell i que l’estimava moltísim, però que no podia aguantar més que sempre l’estigués amagant i que si això no canviava, doncs que tallarien, i ella plorant se’n va anar.
En Pol va estar reflexionant un dia darrer dia lo que la Júlia li havia dit, ell estava completament d’acord amb ella, però no sabia com dir-los. El cap d’una setmana que van quedar tots els sues amics a fer un partit de bàsquet, també va portar la Júlia. Quan van arribar tots van començar a dir que feia l’empo allà amb tots ells, a la Júlia li va entra ganes de plorar i de marxar corrents d’aquell lloc que ningú la volia però va aguanta, el moment que en Pol li va començar a explicar a tots els seus amic la història que tenia amb la Júlia, tots es van posar a riure, la Júlia que no aguantava més aquesta situació se’n va anar, en Pol enfadant amb els seus amics els hi va dir que si no estaven amb ell per això que no el busquessin més perquè ell ja no estaria el seu costat, i va marxar darrera d’ella.
El dia següent tota la seva colla, els va anar a veure a l’hora del pati que estaven junts esmorzant, i els seus amics els hi van demanar perdo a un i a l’altre.
Finalment la Júlia i en Pol van estar molt contents que els seus amics hagin canviat de parer, i la Júlia va passar de l’empo de la classe a la noia normal que anava amb el noi més guapo de l’ institut, i a partir d’aquest moment van anar tots junts, els amics d’en Pol i ella.